Vaig tenir la sort de fer la beca de la facultat a COMRàdio, vaig entrar-hi de becari amb vint-i-un anys, el cabell quasi al zero i una passió per la ràdio i coneixements del mitja més aviat escassos. A mi el que m’agradava era la música, i per associació el periodisme musical, i m’imaginava la ràdio amb una especie de fantasia entre Radio Cinccinati i La Edad de Oro.

Però la sort anava més enllà de la beca, la sort tenia barba i cua blanca. I és que al final d’aquell passadís de Gran Via 647, girant a la dreta, hi havia el despatx del Josep Mª Francino, el cap de programes, qui al veure’m tant poc interessat el fer producció, li va semblar bona idea fer-me endreçar els discos de l’emissora que en aquell temps estaven descuidats en una espècie de sabaters que hi havia al mig del passadís, feien més nosa que altra cosa i era pràcticament impossible trobar-hi res. Després de la meva feina no va ser més fàcil, però ja tenia una missió a COMRàdio. I la missió més tard es convertiria en contracte.

A partir d’aquell moment les meves activitats van anar creixent poc a poc dins l’emissora, jo rec que més per simpatia que perquè les meves dots radiofòniques haguessin millorat gaire. Recordo molt els primers COMMúsica, sense veu, on hi sonava Tim Buckley, Nick Drake, Smog, The Cure, Tarnation…eren com per tallar-se les venes. Jo m’ho passava bé i vull pensar que hi havia algú que de matinada agraïa aquell esforç de selecció .

Vaig passar un temps a l’infern, a la discoteca amb la Paquita (infern no per Paquita sinó per discoteca); no m’agradava gens. Va ser el peatge per a fer uns quants programes: COMMúsica i Formes Breus, sempre en cap de setmana, de nit, i amb l’Ignasi als controls. Ho vaig passar molt bé. Cada final d’any fèiem un programa amb tots els col.laboradors, amb sopar inclòs, on tot es desdibuixava.

Per sort altra vegada –i desgràcia al mateix temps- la meva altra faceta, la actual, la de sempre, la de músic, va menjar-se  la radiofònica. I encara que sembli difícil de creure, encara ara, quan tinc un micròfon davant, un neumann com aquells, trobo a faltar la caixeta blava i blanca al capdamunt.