Amb motiu dels 15 anys de COM Ràdio em demanen els meus records personals vinculats a l’emissora.

El meu primer record de COMRàdio es el del matí del 31 de gener de 1994, es a dir, d’un any abans de que existís…aquell dia es va cremar el Liceu de Barcelona.

Era dilluns i en aquella època tots els dilluns al matí el director general de COPE Catalunya convocava a tots els caps de departament de l’emissora a una reunió on cadascú comentava les seves novetats de cara a la setmana entrant. Jo hi havia de ser com a Coordinador Musical de Cadena 100 i COPE  a Catalunya .

Poc abans de que el company d’informatius Freddy Sala interrompis de sobte la reunió per comunicar-nos que el Liceu s’estava cremant i preguntar com organitzàvem el dispositiu informatiu, l’enyora’t Josep Antoni Pagès, llavors Cap de Programes, ens comunicava a tots els presents que deixava la COPE per dirigir les primeres passes d’un nou projecte radiofònic, que encara no tenia nom, tot i que s’apuntaven com a possibles “ Catalunya 1 “  “Catalunya Ona Municipal “ o “ Catalunya Ona Mitjana”  ja que en principi només disposaven de l’emissora en Ona Mitjana de l’antiga EAJ 20 Ràdio Sabadell a la que pensaven d’immediat augmentar considerablement la seva potència d’emissió.

Pagès va ser un Jefe i un amic extraordinari per a mi. Encara estic realitzant el seu últim encàrrec professional. El 1993 , quan ja feia 6 mesos que no podia exercir el meu ofici de sempre, el de locutor, perquè el cap de Cadena 100 a la central de Madrid, Rafael Revert, considerava que els seus coordinadors no havien de fer antena per dedicar-se només a les tasques de “despatx” i de reunions “interregionals” , en Pagès, que era el meu Cap immediat superior a Barcelona, em va aconsellar que m’inventés alguna cosa per no continuar més temps allunyat del micròfon  i em va recomanar que heretés una idea que ell mateix ja havia provat esporàdicament  a l’antiga EAJ 39 Radio Miramar i que no havia pogut consolidar, el programa musical revival “Hasta luego Cocodrilo” . Gràcies al seu consell i a fer-li cas ha estat el programa que m’ha donat més audiència, més satisfaccions,  amics i també el programa meu que porta més temps ininterromput en antena, el pròxim 16 d’octubre de 2010 complirà 17 anys .

Malauradament Josep Anton Pagès ens va deixar molt aviat.

Curiosament el segon contacte amb la realitat de la COM per a mi va ser quan l’emissora ja havia celebrat els seus 10 anys i  gràcies al que fou el meu primer cap de programes a la ràdio el 1976  a la històrica i , malauradament desapareguda recentment, EAJ 25 Ràdio Terrassa, del que tant vaig aprendre de ràdio i de música,  Josep Mª Francino, aleshores responsable de programes de COM Ràdio que em va tornar a donar la meravellosa oportunitat de que el meu Cocodril es pugues escoltar novament arreu de Catalunya…corria 2006 i feia uns 6 mesos que , per raons que no venen al cas, el meu estimat programa només es podia sentir a les comarques de Girona…com us podeu imaginar l’aspiració de qualsevol comunicador es que el resultat de l’esforç del seu treball arribi a quantes més persones i territoris millor i realitzar el Cocodril a la COM va significar per a mi tornar a la 1ª divisió i comprovar com molts oients que havien perdut “ l’ona” em confirmaven que mai s’havien oblidat de mi i del meu feliç invent, la qual cosa us puc assegurar que no acostuma a passar quan a la ràdio canvies d’horari d’emissió i de freqüència en el dial, per tant a la meva memòria professional hi ha un abans i un després de COMRàdio on em vaig sentir valorat,  recolzat i on vaig trobar companys fantàstics alguns dels quals com Juan Sánchez o Juanjo Yunquera que 30 anys abans formaven part de l’emissora “ rival “ a nivell comarcal de la meva emissora escola Ràdio Terrassa, es a dir de Ràdio Sabadell.

Curiosament també, un dels primers , (i dels millors), muntadors musicals i tècnics de so que vaig tenir a la històrica EAJ 15 Ràdio Espanya de Barcelona (Cadena Catalana) quan vaig debutar com a realitzador de programes a  Barcelona ciutat i amb cobertura a tot Catalunya el 1979,  en Toni Mascaró,  va ser el que va seguir apostant per el Cocodril a la COM un cop jubilat en Josep Mª Francino l’octubre de 2007 i fer-se càrrec del departament de programació coincidint amb el nomenament de Francesc Triola com a Director General. Segons sembla la gent que estimem la ràdio encara que passem llargues temporades sense contacte, més tard o més d’hora tornem a treballar plegats, aquest també va ser el meu cas amb en Francesc Triola amb el que vaig compartir junt amb altres bons companys d’ofici l’estrena d’un nou projecte radiofònic, el so màgic, a la Cadena 13 l’any 1987. No es habitual a la ràdio d’ara, ni tampoc ho era a la d’abans que un programa i un professional es mantingui tants anys en antena, per això a Francesc Triola li agraeixo especialment que en l’actualitat  m’hagi fet feliç cada vegada que ha decidit incorporar-me a la programació d’estiu de la COM i també convocar-me en la gravació de les locucions de publicitat de l’emissora al costat de grans veus.

Però de COMRàdio també tinc molts records com a oient, m’han agradat molts dels seus professionals i es d’agrair la seva amplia cobertura per  seguir la seva sintonia al cotxe o per qualsevol indret de Catalunya.

Escoltava a Josep Cuní, Jordi Sacristán, Virtu Moron, ( a qui vaig fer venir de Lleida per treballar a Cadena 100 Barcelona l’any 1993 i que 2 anys més tard vaig recomanar a Josep Antoni Pagès perquè formés part del primer equip de locutors de la COM quan encara emetia des de els estudis de Ràdio Sabadell ) , Sílvia Còpulo, Joan Barril, Ramon Muntaner … i tants d’altres. Amb un record molt especial per Miquel Armengol i Jordi Estadella que ens deixaven fa molt poc.

Espero i desitjo que la COM pugui continuar realitzant la seva tasca de comunicació de proximitat per els seus oients i que continuí també donant l’oportunitat a molts professional de fer una bona ràdio.

Per molts anys!

Albert Malla

Por ejemplo, sigo teniendo ahora mismo, después de tanto tiempo, una vivencia muy nítida, transformada en agradecimiento, a Miquel Gimenez, quien me dio en antena la primera oportunidad de mi vida para que yo hiciera cuantas locuras se me pasaran por la cabeza. El agradecimiento que le tengo es, en ese sentido, una muestra de lo que antes quería expresar: algo tan intenso que todavía no ha pasado a convertirse en recuerdo. Sigue existiendo intacto, como si no hubiera pasado ni un segundo desde entonces.

Además, COMRàdio también me ha dado durante todo este tiempo vivencias sentimentales. Hablando claro y rápido: me enamoré, por orden alfabético, de todas las chicas que trabajaban en la emisora.

La COM, para mi, está tan íntimamente ligada al enamoramiento como a la radio. Yo iba los sábados y los domingos a la emisora, casi siempre adolescentemente resacoso, porque estaba colado por sus trabajadoras, y es que nunca jamás, en la historia de la Radio, una emisora llegó a acumular tanto nivel de belleza por metro cuadrado.

Y, en cuestiones más “sociales”, decir que la COM ha demostrado siempre ser abierta en muchas cosas. Se me ha dejado hacer mis intervenciones en castellano, mi lengua materna, sin jamás insinuarme que debería hacerlo de otra manera.

Por tanto, la palabra AGRADECIMIENTO, sería la más próxima a definir lo que siento, y sin duda sentiré, por esta emisora.

Juan Carlos Ortega.

Vaig tenir la sort de fer la beca de la facultat a COMRàdio, vaig entrar-hi de becari amb vint-i-un anys, el cabell quasi al zero i una passió per la ràdio i coneixements del mitja més aviat escassos. A mi el que m’agradava era la música, i per associació el periodisme musical, i m’imaginava la ràdio amb una especie de fantasia entre Radio Cinccinati i La Edad de Oro.

Però la sort anava més enllà de la beca, la sort tenia barba i cua blanca. I és que al final d’aquell passadís de Gran Via 647, girant a la dreta, hi havia el despatx del Josep Mª Francino, el cap de programes, qui al veure’m tant poc interessat el fer producció, li va semblar bona idea fer-me endreçar els discos de l’emissora que en aquell temps estaven descuidats en una espècie de sabaters que hi havia al mig del passadís, feien més nosa que altra cosa i era pràcticament impossible trobar-hi res. Després de la meva feina no va ser més fàcil, però ja tenia una missió a COMRàdio. I la missió més tard es convertiria en contracte.

A partir d’aquell moment les meves activitats van anar creixent poc a poc dins l’emissora, jo rec que més per simpatia que perquè les meves dots radiofòniques haguessin millorat gaire. Recordo molt els primers COMMúsica, sense veu, on hi sonava Tim Buckley, Nick Drake, Smog, The Cure, Tarnation…eren com per tallar-se les venes. Jo m’ho passava bé i vull pensar que hi havia algú que de matinada agraïa aquell esforç de selecció .

Vaig passar un temps a l’infern, a la discoteca amb la Paquita (infern no per Paquita sinó per discoteca); no m’agradava gens. Va ser el peatge per a fer uns quants programes: COMMúsica i Formes Breus, sempre en cap de setmana, de nit, i amb l’Ignasi als controls. Ho vaig passar molt bé. Cada final d’any fèiem un programa amb tots els col.laboradors, amb sopar inclòs, on tot es desdibuixava.

Per sort altra vegada –i desgràcia al mateix temps- la meva altra faceta, la actual, la de sempre, la de músic, va menjar-se  la radiofònica. I encara que sembli difícil de creure, encara ara, quan tinc un micròfon davant, un neumann com aquells, trobo a faltar la caixeta blava i blanca al capdamunt.

Alguns noms. L´Albert Garcia, el Pere Sanz, la Isabel Serrano, la Montse Hidalgo o el Quim Ortí. Alguns més. L´Òscar  Ramos, actual cap d’informatius; o la Mon Carvajal; o la Mari Jou; o l´Ana Ruiz…això pel que fa els joves veterans d´aquesta casa;  respecte els nous, l´Oriol Pujadó, l´Adriana Espadas, la Marina Romero, el Dídac Alcàntara, el Dani Giralt o l´ són altres exemples. Són només alguns dels noms que hem escollit en aquest text per representar tota la plantilla d´informatius. Aquest gruix de periodistes  fonamenten la redacció d´informatius, la base de la nostra feina: el periodisme. Els han trucat de matinada o durant un tranquil  cap de setmana en família perquè ho deixessin tot, agafessin la gravadora i marxessin a cobrir una incidència, un succés, un accident de tren, l’assassinat de l´Ernest Lluch, un càmping arrassat per l’aigua… Sempre han estat a punt per fer front a les trepidants últimes hores. Han fet guàrdies interminables  per conèixer l’última declaració; han fet cafès esperant la roda de premsa estel·lar del polític de moda; han seguit congressos; han patejat Catalunya seguint una campanya electoral…I entenen la ràdio com a eina per fer periodisme, servir els ciutadans, informar, divulgar, traslladar la realitat els oients, acostar-se el més possible a la veritat. Tots tenen molt a dir en aquets quinze anys d’història. Bé, això és un homenatge per a tots ells.

COMITÈ PROFESSIONAL