Viatger incansable, amant de llocs i gents inclassificables ens descriu paisatges tan diferents dels nostres. A la postal de Gabi Martínez, els contrastos de Tenerife.

Hi ha personatges vinculats al món del futbol, que esclaten i brillen durant uns anys, tocats per la fortuna i per un període de bona sort als terrenys de joc. Les seves són aparicions fulgurants, que resten per sempre en les estadístiques i fa uns anys també en les col·leccions de cromos. En canvi hi ha un altre mena de personatges futbolístics que són part del decorat permanent d’aquest esport, que sempre estant presents, d’una o altre manera. Que van ressorgint, mutant, transformant-se, per sobreviure, canviant d’aspecte però sempre actuant de la mateixa manera. Un d’aquests personatges és Javier Clemente, jugador de curta volada en patir una greu lesió i entrenador de llarg recorregut que aquesta setmana era presentat com a nou responsable de l’Sporting de Xixon.

Avui Javier Clemente seu al Divan de Fabian Ortiz.

Els bancs i caixes d’aquest país han donat confiança durant anys. Ens hem deixat assessorar i els hem confiat els nostres diners. Hem creat vincles en forma d’hipoteca, dipòsits a termini, regals a canvi d’imposicions… Amb l’esclat de la crisi les coses han canviat. Hem descobert que les entitats financeres són vulnerables i moltes vegades s’han aprofitat de la confianmça i fidelitat de la gent. En els últims anys hem vist bancs intervinguts, integracions i transformacions d’institucions amb l’únic objectiu de fer-les viables. L’economia centra actualment bona part de les nostres vides: desnonaments, hipoteques de risc, revaloritzacions, etc… són paraules que hem introduit en el vocabulari de cada dia a l’hora que hem anat perdent confiança en les entitats d’estalvi.
El darrer cop, el de les participacions preferents que mantenen immòbils els estalvis de més de 700 mil consumidors a Espanya i uns 30 mil milions d’euros. Diners dels quals els seus propietaris no en podran disposar fins d’aquí a 10 anys.
En parlem amb Carlos Marquez, assessor financer i Dummoney
Pau Montserrat, economista i director editorial de www.iahorro.com
Luisa Vicente, afectada de les participacions preferents de “La Caixa”.

Ens ho preguntem en un moment en que en uns moments en que cada cop arriba més el missatge de que per sortir-se’n de la situació actual caldrà ser creatius, innovadors, emprenedors… i competitus.
Per trobar resposta a la pregunta desconcertant d’avui contactem amb DANIEL GABARRÓ, psicopedagog, mestre, llicenciat en Humanitats, diplomat en direcció i organització d’Empreses i ex professor de la Universitat Ramon Llull i de la Universitat de Lleida.

Setmana molt marcada per les mesures econòmiques de control a la crisi.
La polèmica a l’entorn de la reforma laboral, que aquest diumenge provocat la primera gran mobilització, convocada pels sindicats, contra la recent aprovació per part del govern espanyol.
L’aprovació dels pressupostos del govern de la Generalitat gràcies a l’acord assolit aquesta setmana amb el partit popular. La visita de la ministra de Foment, Ana Pastor, reconeixent el dèficit del govern espanyol en inversions en infraestructures a Catalunya i la seva aposta hores després pel corredor dels Pirineus, en el disseny de la futura xarxa ferroviària de mercaderies.
La polèmica generada per les paraules de Carlos Divar, el president del Consell general del poder judicial, comparant el mandinga amb el català. El projecte d’Eurovegas a l’àrea metropolitana, la vaga de TMB, els problemes de subministrament de gas al Poble Nou i el carnaval que esclata aquest cap de setmana a Catalunya, són part del inventari sonor amb que comencem el Setmanari.

Les vides de la Rita han inspirat un documental. Un relat en imatges que explica el trànsit d’una família que va abandonar el seu país, Iraq, esgotada per anys de violència. Una renúncia total, absoluta, que acaba esmicolant la vida en fragments.
Per això la Rita ens parla de “vides”, d’haver sentit que els seus 30 anys en sumen uns quants més d’experiència viscuda. Una estranya sensació que et fa créixer i madurar molt més de pressa, veient alterats els ritmes habituals.
La Rita recorda el soroll de les bombes que van caure a Basora, aquella ciutat del sud de l’Iraq que els informatius han situat tantes vegades en el mapa d’una guerra.
Però recorda la infantesa i la joventut viscuda, els amics i familiars que hi va deixar. Les emocions que va abandonar. En la nova vida, la necessitat d’adaptar-se, de descobrir, de reprendre la vida.
Històries com les de la Rita i la seva família, mereixen un documental. Explicades públicament com aquelles experiències que sovint són qualificades com a efectes col·laterals. Vides trencades, tornades a refer.