L’espectacular creixement econòmic dels darrers anys, en aquesta dècada prodigiosa va construir singular edifici que va ser una imponent torre de la que destaquen grans merlets; l’arrogància del món de les finances, el poder del qual s’ha estès sense límits pel món globalitzat, l’arrogància intel·lectual de pensar que aquest model de creixement sense límits era sostenible i perdurable en el temps i l’arrogància d’uns polítics que van anar adoptant formes cada com més tecnocràtiques de govern. Una immensa torre de bases febles i coronada per tres merlets que concreten l’arrogància, aquell orgull agressiu, insolent, dels qui s’atribueixen una importància o poder excessiu.
L’excés i la desmesura, l’arrogància incompetent ens ha portat aquest estret carreró sense sortida que és la gran crisi financera i la gran recessió de bienni 2009/10. Immersos i col·lapsats encara per aquesta situació, hi ha qui considera que per sortir de tot plegat cal reiniciar el sistema, una mena de “reset” col·lectiu, on a més dels economistes, pensadors d’àmbits molt diversos i una nova generació d’actors polítics, trobin les respostes de futur per redreçar el present.
De moment ens assalten les retallades, les reformes laborals, l’asfixia d’algunes classes socials… víctimes de la torre de l’arrogància.
Sempre és un plaer i un luxe, escoltar les reflexions del catedràtic de política econòmica Antón Costas, que ens acompanya a l’espai Maneres de viure i pensar.
El professor Costas, acaba de publicar conjuntament amb el també catedràtic de la Universitat de Vigo, XOSÉ CARLOS ARIAS, el llibre LA TORRE DE LA ARROGANCIA, políticas y mercados después de la tormenta.

Aquest migdia a les dotze, el sindicats han convocat a tota Espanya la primera mobilització social com a resposta a la reforma del mercat de treball, aprovada recentment pel govern del Partit Popular i que en breu viurà el seu tràmit parlamentari.
En certa mesura aquestes mobilitzacions marquen el tret de sortida d’un període intens de tensió social, que si no canvien les coses, podria culminar amb la convocatoria d’una vaga general.
Parlem d’aquesta convocatoria d’avui amb el secretari general del sindicat UGT a Catalunya, JOSEP MARIA ÀLVAREZ.

Demà els sindicats han convocat manifestacions contra aquesta reforma.
Hores abans d’aquestes convocatòries volem escoltar una de les veus que conforma la patronal CECOT
La CECOT és una associació empresarial multisectorial, constituïda l’any 1978 i integrada per una gran diversitat de gremis i associacions empresarials; una patronal de patronals, que aglutina els interessos dels seus gremis i associacions, que actua com a representant davant dels interlocutors socials i presta directament o indirectament els serveis més avançats per fomentar la competitivitat d’autònoms, microempreses, pimes i grans empreses.
En parlem amb David Garrofé, secretari general de la CECOT.

El periodista i escriptor Antoni Puigverd pren com a punt de partida la trobada de la ministra de Foment Ana Pastor amb el seu homòleg al govern català i les seves afirmacions referides a Catalunya que fa l’endemà favorables al corredor central per fer un seguit de reflexions de l’actualitat informativa de la setmana.

Cada setmana afegim veus diverses que ens ofereixen aquesta hora, Visions de Catalunya des d’Espanya.
Avui però l’espai concreta un punt de singularitat.
Volem incorporar les impressions d’una escriptora espanyola que des de l’any 2004 divideix la seva vida personal i professional entre dues ciutats, Nova York i Madrid.
La ciutat nord-americana, a la que hi va arribar seguint les passes neoyorquines del poeta Garcia Lorca, s’ha convertit lentament en una metròpoli d’acollida, en el decorat urbà, sentimental i emocional per on passa la vida de cada dia.
Una mirada atenta d’aquest paisatge comú, icona del cosmopolitisme en aquest món global, descriu un inventari de sensacions molt potents que aquesta narradora acaba de fixar en un llibre esplèndid, dedicat a la ciutat de Nova York. Un recull de “Lugares que no quiero compartir con nadie”.
Per això la visió d’aquest espai s’amplia, es dimensiona molt més i ens projecta una reflexió que des de Nova York observa Espanya i Catalunya.
Compartim uns minuts de conversa amb l’escriptora ELVIRA LINDO, creadora (entre d’altres) del personatge Manolito gafotas i autora novel·les com “El otro barrio” “Algo más inesperado que la muerte” o “Lo que me queda por vivir” o “Una palabra tuya” a més de les magnifiques cròniques i reportatges que publica periòdicament a les pàgines del diari EL PAíS.

La crisi econòmica està colpejant durament molts estudis d’arquitectura, efecte directe en la inversió pública i privada que en temps de bonança i de bombolla va fer de la construcció un estrany i perillós motor de l’economia.
L’estudi Miralles Tagliabue, de notable prestigi en el rànquing de l’arquitectura internacional, mira ara cap els països emergents, on tot i les dificultats, hi ha espai per nous projectes.
Des de fa un temps Tagliabue ha obert una oficina a la Xina, un país fascinant per la creadora, que desprèn un entusiasme que ha perdut la vella Europa.
En aquest tercer lliurament de la conversa fragmentada de febrer amb l’arquitecte Benedetta Tagliabue, parlem del treball en equip, de les aportacions que fan els joves arquitectes, d’aquest nou món que dimensiona sense límits aparents la capacitat creadora i innovadora.
El relat més íntim i personal d’una dona apassionada per l’arquitectura que ens ha obert les portes del seu espai creatiu.

Dimecres passat Gemma Mangual s’acomiadava de la competició. Ho feia en una roda de premsa multitudinària i amb l’emoció a flor de pell. Tot i que ella mateixa reconeixia que havia estat una decisió molt meditada. Ja no se sentia motivada ni feliç dins l’aigua i això li impedia rendir al 100% com ho ha fet durant 26 anys de la seva vida. Gemma Mengual ha estat una de les esportistes de més projecció de casa nostra. Ha fet carrera gràcies a la seva tossuderia i entrega. Darrera de cada actuació hi ha hores i hores d’entrenaments, d’assajos, de moments de defalliment. Gemma Mengual ha pujat a infinitat de podis. ha recollit premis per les seves actuacions en solitari o bé en equip, prop de 37 medalles que guarda com tresosrs, són el millor resum de la seva vida perquè darrera de cadascun d’aquests trofeus hi ha una història que només ella coneix. La mangual ha posat rostre a la natació sincronitzada, un esport minoritari que va descobrir de petita gràcies a la seva mare, la Núria Civil. I gràcies als records de mare de la Núria avui repassem la carrera esportiva de la filla.

Avui tenim a l’estudi un col.lectiu que s’ha autobatejat amb el nom de iaioflautas. Nascuts de les reivindicacions de l’15 M i provinents de diferents grups: representants de la Comissió de la gent gran del 15 M; els avis que durant més de 100 dies es van tancar al CAP Marina de l’Hospitalet més i cinc que dinaven en un restaurant xinès i van escoltar Esperanza Aguirre els manifestants de Sol i catalunya de Perroflautas.
Han dut a terme diferents accions reivindicatives, la darrera la ocupació de la línia 47 del bus de Barcelona. Lluiten per un món més just, perquè els seus nets creixin en una societat més solidaria. No demanen per a ells sinó per als altres. Un canvi de tendència dels qui tenen la vida més o menys solucionada però veuen com els drets dels més joves desapareixen.
Ens acompanyen a l’estudi en Felipe Aranguren i en Adoni González dos dels actius iaioflautas.

Avui el periodista i escriptor Rafael Vallbona ens escriu una postal des de l’Eixample, un barri, segons ell, maltractat urbanísticament.

Aquesta és la pregunta que planteja la filòsofa Carmen Gallego prenent com a punt de partida la pel.lícula Promesas del este, una pel.lícula dirigida per David Cronenberg i protagonitzada per Viggo Mortensen, Naomi Watts i Vincent Cassel. Relata la historia d’una infermera que intenta descobrir la relació d’una nena amb la pderosa màfia russa a Londres. Es tracta d’una pel.licula que parla d ela implantació mafiosa russa a Anglaterra i els seus mètodes violents per fer-se amb el poder.