L’espectacular creixement econòmic dels darrers anys, en aquesta dècada prodigiosa va construir singular edifici que va ser una imponent torre de la que destaquen grans merlets; l’arrogància del món de les finances, el poder del qual s’ha estès sense límits pel món globalitzat, l’arrogància intel·lectual de pensar que aquest model de creixement sense límits era sostenible i perdurable en el temps i l’arrogància d’uns polítics que van anar adoptant formes cada com més tecnocràtiques de govern. Una immensa torre de bases febles i coronada per tres merlets que concreten l’arrogància, aquell orgull agressiu, insolent, dels qui s’atribueixen una importància o poder excessiu.
L’excés i la desmesura, l’arrogància incompetent ens ha portat aquest estret carreró sense sortida que és la gran crisi financera i la gran recessió de bienni 2009/10. Immersos i col·lapsats encara per aquesta situació, hi ha qui considera que per sortir de tot plegat cal reiniciar el sistema, una mena de “reset” col·lectiu, on a més dels economistes, pensadors d’àmbits molt diversos i una nova generació d’actors polítics, trobin les respostes de futur per redreçar el present.
De moment ens assalten les retallades, les reformes laborals, l’asfixia d’algunes classes socials… víctimes de la torre de l’arrogància.
Sempre és un plaer i un luxe, escoltar les reflexions del catedràtic de política econòmica Antón Costas, que ens acompanya a l’espai Maneres de viure i pensar.
El professor Costas, acaba de publicar conjuntament amb el també catedràtic de la Universitat de Vigo, XOSÉ CARLOS ARIAS, el llibre LA TORRE DE LA ARROGANCIA, políticas y mercados después de la tormenta.