Escoltem la Manera de viure de l’Emma. Impulsora d’una iniciativa empresarial exportada d’Estats Units; mamifit, gimnàstica en condició de mare.
L’Emma tenia dificultats per aprendre l’anglès. Malgrat els esforços no se’n sortia amb el domini d’una tercera llengua.
Fins que un dia va viatjar a Canada amb el coneixement just com per aprendre per necessitat, per poder sobreviure.
L’Emma va tornar a Catalunya somniant en anglès. I en aquesta llengua compartiria paraules d’amor que fins contraure matrimoni amb un jove nord-americà que va conèixer en un viatge per Alaska. La vida es plena de sorpreses, de tombs inesperats, que canvien tots els plans previstos i traçats.
Cinc anys voltant pels Estats Units seguint per amor un jove aspirant a oficial d’intel·ligència aèria que, quan va descobrir com es vivia a Catalunya, va decidir canviar novament el rumb de la Emma. Aquest relat en queda un domini perfecte de l’anglès, un matrimoni en aquest idioma, dos fills trilingües i una empresa diferent que ofereix gimnàstica per mares i nadons.
Ara l’Emma és la dona més feliç del món. Aquesta vida, malgrat les complexitats, és un immens espai d’oportunitats i esperança.
Arxiu per a la categoria ‘Maneres de viure’
Al llarg de les darreres quatre setmanes, el Maneres de viure ha sortejat una escapada per gaudir de dues nits en un hotel de 4 estrelles a Vallfogona de Riucorb (Tarragona) en habitació doble, esmorzar i circuit d’spa gentilesa de l’agència de viatges online lastminute.com, entre totes aquelles persones que durant aquestes setmanes us heu fet amics del programa a Facebook www.facebook.com/maneresdeviure. El sorteig el realitzarem el proper diumenge 20 de maig a partir de les 10 del matí, en directe durant l’emissió del programa. A cada nou amic li hem assignat un número, que serà amb el que participarà al sorteig.
A data de dissabte 19 a les 13 hores, aquestes són les persones que participen en el sorteig i el número assignat.
NOUS AMICS FACEBOOK
1.- Montserrat Rabassa
2.- Lluís Collado
3.- Mercè Diez
4.- Núria Burgada Buron
5.- Alexa Sánchez
6.- Rosa Mestres
7.- Albert Solé
8.- Monica Green
9.- Pere Fajula
10.- Albert Coll
11.- Maria Teresa Martí
12.- Àngels Rafael
13.- Isabel Matallana
14.- Carles Solé
15.- Paco Ito Ito
16.- Julia Caballero de Ávila
17.- Miquel Vidal Iglesias
18.- Roser Martín Blanch
19.- Gemma Ávila
20.- Iris Etxebarria
21.- Pilar Heras
22.- Josep Ayuda
23.- Vanesa Díaz
24.- Lluís Alforja
25.- Montse Capdevila
26.- Carme Munbrú
27.- Sunta Sogas
28.- Encarna Del Castillo
29.- Marta Mangues
30.- Lluís Vilanova
31.- Maria Àngels Lomares
32.- Núria Perpinyà
33.- Teresa Tolosa Jordana
34.- Pilar López
35.- Mar Balcells
36.- Joan Pasqual Forasté
37.- Isabel Mas Sala
38.- Josep Campà Vinyeta
39.- Antoni Torras Ambrós
40.- Dulce Troyano
41.- Soledad Herrán
42.- Mercè Escales
43.- Mercè Remorà
44.- Blanca Rodríguez
45.- Laura Freixa
46.- Rosa Ex
47.- Núria Sarlé
48.- Natàlia Sánchez
49.- Xavier Alanyà
50.-Jordi Prats
Escoltem la Manera de viure de la Laura. Una actriu argentina que va arribar fa una dècada a Catalunya per intentar construir una trajectòria professional en condició de pallassa.
Les coses funcionen relativament bé per la Laura, que va arribar fa una dècada de l’Argentina per intentar refer la seva carrera d’actriu. Dedicar-se al món de l’espectacle en una societat en crisi com l’argentina del famós “corralito” va obligar-la a fer les maletes i buscar les oportunitats molt lluny de casa.
Deu anys després la truita s’ha girat i la realitat reprodueix escenes i sensacions ja viscudes per la Laura. Però aquesta actriu que fa de pallassa sap dels avantatges que representa acceptar el fracàs i les dificultats amb bon humor, sabent riure’s d’un mateix.
El clown dona valor als seus defectes per projectar-los com una oportunitat per somriure, per cridar a l’optimisme, a la passió per viure. Treballar la tendresa i l’humor arrenca mirades i somriures que omplen sobradament d’alegria l’esperit.
En temps de dificultat, saber riure’s d’un mateix i encarar amb optimisme les adversitats és una clau necessària per sobreviure en la complexitat. Una clau que esperona la creativitat.
Escoltem la Manera de viure de l’Elisenda. Una dona de 45 anys a qui la maternitat va fer descobrir la dimensió exacte de la seva vida. La mida dels ritmes i les necessitats. Un trànsit cap a un viure més pausat.
Portar un vestit de la teva talla, unes sabates dels teu número… en definitiva una vida de la teva mida, no es tant fàcil com sembla. L’entorn ens imposa un ritme. Ens accelera o ens alenteix, segons el moment i les circumstàncies.
Trobar la dimensió exacte del que som, però sobretot de com ens agradaria ser, demanda d’un complex exercici de sinceritat personal.
D’entrada assumir que, malgrat no ho pugui semblar, vivim envoltats de coses i persones prescindibles que alteren i condicionen allò que ens agradaria fer de debò. L’Elisenda va descobrir-ho quan va ser mare, quan va voler deixar de “fer” per començar a “ser”, alentint els ritmes de la seva vida.
I en aquest procés camí de la comoditat, sobretot aprendre a dir no i a viure amb menys, amb la mesura justa del que resulta imprescindible.
L’Elisenda ha fet aquest procés i s’expressa segura i carregada de raons i emocions. Viu molt més tranquil·la i passeja per la vida fixant-se en els detalls i amb un vestit fet a mida.
La època d’abundància i excés que hem deixat enrere, tan llunya per molts del moment actual, va fer oblidar conceptes amb valor afegit com la conjugació del verb aprofitar. Les coses passaven per la vida de molts en funció de la moda, del moment concret, d’un impuls resultat d’un estímul de consum.
Aprofitar no estava de moda. La Laia va pensar, en condició de mare, que la infantesa és aquell moment on la vida de les coses es tant curt com el desenvolupament físic i mental dels nens. Acumulem roba i joguines que desplacem ràpidament quan no ja no són útils.
La Laia i dues amigues van pensar en crear un negoci on aprofitar la roba dels nens podia ser una bona opció. Un intercanvi que dona valor i que ha marcat les relacions humanes i econòmiques al llarg de la història. De vegades les pròpies necessitats són tan comunes que esdevenen una opció de negoci.
En Cèsar té 18 anys. En porta quatre a Catalunya on va arribar per viure amb la seva mare, de qui havia viscut separat des dels primers anys de vida. La mare va venir de Perú per buscar un futur i una vida millor pel seu fill.
En Cèsar va ser criat pels avis. Ara sent nostàlgia dels qui considera els seus veritables progenitors i projecta una visió difuminada i complexa de la relació de present amb la seva mare. Res ha estat com pensava. El seu és el relat d’una profunda soledat.
Les emocions de qui es sent desplaçat, desorientat i confós. De qui no es capaç d’arrelar a una realitat que no és la seva. De qui perd els vincles. Malgrat la confusió en Cèsar no pensa en el retorn. Assumeix el deute contret amb una mare que s’ha sacrificat enormement per reescriure el futur.
El viatge del Cèsar ha estat complex i dolorós. Un relat emocional, un més, dels qui van jugar fort per disposar d’una oportunitat.
Hi havia un temps on anar a la muntanya els caps de setmana no era una opció majoritària. Les comunicacions i la mobilitat era molt diferent a com és ara i una forma de viure i veure la natura era formar part de moviments excursionistes.
En Francesc va ser un nen escolta, en aquells grups que reivindicaven l’essència de Banden Powell. Una forma de fer créixer valors i sensibilitats en uns temps massa gris. Aquell pas per l’escoltisme va deixar petjada de per vida en el Francesc. Va inspirar-lo per sempre. El va construir com a persona.
Admirem els grans personatges públics que són capaços de transmetre valors i d’exportar coherència. Oblidem massa sovint que la vida, la que es va fent de petits relats, és plena de vides exemplars que convé no deixar escapar.
En condició d’adult en Francesc continua tenint molt present allò que va aprendre de positiu de l’escoltisme.
Comença el maneres de viure. Un programa que no vol ser exemple de res però que es farceix d’exemples que ens siguin útils per transitar per la complexitat. Ens agraden els grans i els petits relats. Les històries que expliquen Maneres de viure.
La Teresa estudiava història de l’art quan la malaltia del pare la va treure de les aules de la universitat. Calia posar-se al capdavant del negoci familiar, una vella fàbrica de neules.
Un cop inesperat que va situar aquella jove de només 17 anys, la més gran de la nissaga familiar, davant la necessitat d’aprendre un vell ofici. Els negocis familiars, crescuts lentament, aquells que els avis van fundar, els pares van fer créixer i els fills en ocasions van dilapidar, formen part d’una cultura emprenedora, tant arrelada al país com les neules de la Teresa.
Aprendre l’ofici i projectar les inquietuds i les noves formes per transformar el negoci de la família. Ara les neules de la Teresa i de les seves germanes, totes lligades a l’empresa, han evolucionat de tal manera que s’han convertit en una preuada joia gastronòmica.
Escoltem la Manera de viure del Lamine. Té 45 anys i és d’origen senegalès. Viu a Catalunya per amor. Però es considera ciutadà del món. Un ocell que vola lliure per descobrir millor la bondat de la condició humana.
En Lamine desitja aprendre del món. Ens diu que es sent com aquell ocell que vola lliurament per fixar-se en el millor de cada paisatge, en el millor de la gent que hi viu.
Va marxar de Senegal buscant aquell món prefabricat que projectava una millor vida. La realitat de l’Occident de les oportunitats però va ser un altre molt diferent.
Però el viatge havia començat. Conèixer món per aprendre del món. Per trobar espurnes de bondat útils com a exemple pels joves del seu país d’origen.
La globalització ens ha fet el món petit. Però en la mesura que s’encongia deformava el relat. En molts sentits passem per la vida sense parar atenció, consumint aquells precuinats que ens diuen que les coses són només d’una manera. En Lamine remou els detalls, s’atipa d’històries i les perfuma amb aires de la seva cultura per construir un món millor.
Maneres de viure que expliquem amb major precisió aquest món global.
