“Los hijos de los días” és el títol del darrer llibre de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, inventari de 366 relats en forma de calendari. El pretext perfecte per compartir una llarga conversa amb Galeano, una de les veus de la consciencia de la nova llatinoamericà. Un llibre singular, en forma de calendari d’any de traspàs. 366 dies que concreten 366 petits relats. De cada dia neix una història, concreta, precisa, diversa. Moltes invisibles que mereixen ser atrapades i explicades. Un fragment de vida per cada dia de l’any.

[continua...]

La literatura ha esdevingut l’instrument universal per relatar grans històries d’amor. El pas del temps ha definit textures diverses a l’hora de ser explicades, però l’essència de l’amor i dels efectes que aquest produeix, tenen un relat comú.
El sociòleg i filòsof Zigmund Bauman, teoritzava sobre la condició líquida de la modernitat. L’ocàs d’un món que fa aigües on tot caduca a una gran velocitat. Bauman va parlar de l’amor líquid, d’aquell que s’escapa i s’esgota a gran velocitat. Però l’amor continua vertebrant la nostra existència per la seva potent capacitat per transformar les nostres vides.
L’amor és un dels fenòmens que més impermeable s’ha revelat amb el pas del temps. Com la literatura, que malgrat la modernitat i els seus efectes i conseqüències, continua fabricant, fixant i idealitzant les preocupacions humanes immortalitzant moments memorables en la descripció de la passió que genera l’amor.
Avui parlem d’amors. Amor com l’expressió d’una passió humana. Amor que ha fabricat literatura. Amor narrat en llengua catalana. Concreció d’un amor passional per les humanitats que expressa al nostra convidada d’avui. Compartim l’espai Maneres de viure i pensar amb la professora de Teoria de la Literatura i literatura comparada de la Universitat de Barcelona, impulsora i directora del grup d’investigació HERMENEIA, LAURA BORRAS.

L’Adéu de Pep Guardiola tanca una època irrepetible en la història del Futbol Club Barcelona i una revolució en el joc de dimensions globals. Tretze títols de setze possibles en tan sols quatre anys al capdavant del primer equip, descriuen un relat esportiu incomparable. Guardiola diu que marxa buit, cansat després de tantes tensions viscudes. Necessita recarregar-se per tornar a guanyar confiança i il·lusió. El futur llunyà de l’entrenador blaugrana no està escrit encara.
Però el pas de Guardiola per la banqueta blaugrana ha estat alguna cosa més que una simple actuació esportiva. L’entrenador ha estat capaç de projectar unes formes i un discurs poc habitual en el món del futbol, implementant valors com el compromís i el treball en equip, la constància, l’esforç, la perseverança en un sistema de joc, el respecte per l’adversari, l’educació, el plaer per la feina ben feta i la contenció. Els exits esportius, el joc de l’equip, el perfil dels jugadors i les formes del seu màxim rival, el Reial Madrid, han dimensionat el prestigi del tècnic i del club.

Vivim moments de desconcert. La gravetat de la situació econòmica demana respostes immediates que afecten directament la vida de milions de persones. La política busca respostes molt condicionada per l’economia. Fa un parell de setmanes el periodista Enric Juliana ens parlava d’aquest llarg període de més de 15 mesos, (entre les eleccions catalanes i les andaluses ) on el permanent estat de campanya ha fet que els polítics on ens hagin dit tota la veritat. L’agenda condicionava el discurs. Un cop assolit el poder, la realitat era massa dura com per no afrontar-la sense traumes. En un moment de feblesa respostes desesperades.
Catalunya s’estremeix amb la crisi. El govern d’Artur Mas va emprendre abans que cap altre les mesures de retall i d’ajust. Els comptes no sortien. El dèficit públic acumulat inviable. Ara, després de mesos de dificultats, s’afegeixen les mesures que aplica el govern espanyol, que apreta les Comunitats autònomes a qui culpabilitza de molts mals de l’economia estatal. Algunes veus demanen una revisió del sistema, un retorn de competències.
En aquest context, el debat polític queda molt condicionat. Es treballa en un horitzó de consens per reclamar el pacte fiscal per Catalunya. Madrid incompleix amb els deutes i compromisos adquirits. La geometria variable marca l’acció del dia a dia…
Avui ens escoltem una veu crítica i serena. Una dona de traç inconformista, ex-alcaldesa, ex-consellera, aspirant a l’alcaldia de Barcelona pel seu partit i ara mateix secretaria segona de la mesa del parlament, llunyana als òrgans de direcció del Partit dels socialistes de Catalunya, després del darrer congrés que va situar Pere Navarro al capdavant de la secretaria general. Una veu, que representa l’anomenat sector catalanista del PSC.
Compartim l’espai Maneres de viure i pensar amb MONTSERRAT TURA.

No és fàcil escriure un relat basat en la nostàlgia d’un temps passat i no ensucrar-lo amb excés. Tot i que aquesta història comença i acaba amb un somni recurrent d’infantesa que situa el protagonista tancat en una pastisseria, envoltat de dolços, pels vols de Nadal. La industria a la nostàlgia, com ens recordava fa unes setmanes Francesc Marc Alvaro, tendeix a ensucrar els relats, ha farcir-los amb una visió edulcorada del passat.
Per això resulta tant difícil escriure des de la nostàlgia.
Per això només des de la sinceritat els relats admeten una dimensió creïble de realitat.
Aquest complex equilibri és el que ha assolit el periodista i escriptor Rafael Nadal amb el llibre “Quan érem feliços”, un títol que deixa molt clares les intencions i que dibuixa el relat d’una família nombrosa, suposadament benestant de la Girona més provinciana, en una Catalunya de post-guerra.
Un relat generós en detalls, inventari emocional d’un temps i d’un país, el relat d’una família, els Nadal-Farreras, que més enllà de la dimensió pública d’alguns dels seus membres, retrata una família singular en un temps on la descoberta de la vida pot acostar-te a la felicitat.
En la duresa de la vida adulta, la infantesa sempre és un bon refugi on aixoplugar-se dels mals del present. Aquell espai on, malgrat les dificultats, molts van ser feliços. Una reflexió molt útil per confiar en el futur.
Parlem amb Rafael Nadal, que fa uns mesos ens acompanyava per parlar del seu primer llibre “Els mandarins”.
Rafael Nadal és periodista, escriu i parla en diferents mitjans. Ha estat director de El Periodico de Catalunya.

Vivim temps de desconcert marcats per una alta velocitat. Hem estat capaços de distorsionar el temps, el seu valor, les seves capacitats, deixant-nos vencer per la immediatesa i la velocitat. Tot passa massa depressa, sense temps per l’avorriment. Un temps veloç que respón a les pulsions més elementals, que les complau de forma immediata, efecte indesitjat del capitalisme salvatge que ara ens ofega.
Fa unes setmanes el poeta Narcis Comadira ens presentava el seu darrer poemari; Lent. Lent en dues dimensions. Com a elogi a la lentitud i com a lent optica, aquella que permet ampliar el tamany de les coses per veure-hi millor.
“La dona veloç”, darrera novel·la de l’escriptora Imma Monsó, obra guanyadora de la darrera edició del Premi Ramon Llull, reflexiona sobre la velocitat amb que passem per la vida. Un temps en femení, un temps intern convertit en temps extern. Una velocitat que ens distorsiona el viure.
Els homes i les dones viuen de forma diferent el temps. Hi ha un cert escapisme masculí que ens fa viure amb major lentitud la vida, disposant de temps, renunciant a poc. En canvi el temps femení aboca a la complexitat.
“Era un avorriment colossal i solitari, però un avorriment que curiosament no em feia badallar”. Fa temps que no ens avorrim, simplement en no haver de pensar que és allò que volem fer.
“La dona veloç” és un relat sobre aquest temps femení, a partir de la vida d’una psiquiatre, la Nes, una dona afectada per un transtorn amb la temporalitat, amb amant ocasional, un pare amb ictus i un suicidi familiar. Un relat de vida, per pensar en la pròpia vida.
Avui descobrim MANERES DE VIURE I PENSAR amb l’escriptora IMMA MONSÓ.

Una mirada perduda, lligada a un silenci en forma de pensament.
Un rostre marcat, un paisatge ple de relleus que expliquen la persona.
Unes ombres que oculten una part del relat.
Un cos que s’exposa franc, intentant explicar-se.
Un reflex que descriu la doble condició d’un personatge.
Un context que envolcalla un cos…
Imatges que valen més que mil paraules o que ajuden a crear-les.
Instants de realitat, fragments robats, fixats per sempre. L’art de la fotografia. El periodisme fet art. Fotografies que no necessiten paraules. Que t’atrapen, que t’intepelen, que et fan pensar.
Quan la vida és plena de pantalles, quan la veiem i la interpreten en multitud d’imatges que ens aclaparen, quan la acaba ocupant el minuscul arxiu d’un dispositiu electrònic… quan tot això passa, ve molt de gust tornar a l’essència dels grans mestres, d’aquells que van fer de la fotografia un art. I del periodisme un relat emocional.
Avui parlem amb un mestre d’aquest art. Un resistent en temps d’alta velocitat. Un d’aquells artistes que sap fotografiar allò que no es veu a simple vista.
Compartim MANERES DE VIURE I PENSAR amb el fotoperiodista PEDRO MADUEÑO.

Deia Josep Pla; la memòria és molt important. És molt escassa. És la civilització. Ara la civilització és molt vaga. La indiferència ho cobreix tot, ho devora tot.
Sense temps per pensar tractem d’eludir responsabilitats. Fugim de la necessària revisió que demanden moltes de les coses que acceptem com a veritats més o menys absolutes, confortables i conformats però, per no haver-hi de pensar més del compte. D’aquesta manera transitem per una perillosa superficialitat.
Totes les històries tenen una part de memòria. Les individuals, les pròpies, però també les col·lectives, aquelles que deixen una traça evident en les societats humanes. Sense memòria, aquell inventari de records que van acomodar-se un dia en una part del nostre complex cervell, no hi ha relat, probablement no hi ha present.
Fer memòria és recordar, però també oblidar, recrear, transformar, imaginar. La memòria feta de records, també té una part de mentida.
Curiosament tenim a donar molt valor a la memòria, a la seva recuperació i exaltació. En canvi desprestigiem l’oblit. No tolerem oblidar.
La memòria per tant, no es una veritat absoluta, no es un tot inalterable, d’una sola versió. Hi ha moltes memòries, tantes com persones les han viscut, interioritzat i finalment expressat públicament.
Pel nostre convidat d’avui, parlar de memòria històrica resulta una contradicció profunda. Resulta més precís parlar de memòries col·lectives.
El periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro, tira del fil de la història per resituar, a partir de fets concrets la memòria, per atorgar-li un valor més reflexiu, per demostrar la seva extrema complexitat i confirmar-nos el seu dinamisme, com la suma del record, però també de l’oblit.
Ho fa a partir d’un llibre molt interessant; ENTRE LA MEMÒRIA I L’OBLIT. El laberint de la memòria col·lectiva.

Lent, títol del darrer poemari en forma de llibre escrit pel poeta i pintor Narcis Comadira, recull que concreta retalls de vida construïts amb traç precís, donant el valor exacte a cada paraula. Un treball construït a foc lent, molt lent, com creix la interpretació poètica de la realitat. Poemes que són lents d’augment als sentiments i les emocions, ampliacions profundes de moments viscuts o imaginats.
Lent és un llibre de poesia, que com tots els altres llibres de poesia escrits per Narcis Comadira, bé podria tornar a dur per títol Llast, ja que qualsevol text de poesia resulta un llast que deixa anar l’autor per poder tornar a enfilar-se o tornar a navegar més lleuger.
Aquest doble lent, en forma d’elogi a la lentitud a l’hora de llegir-lo i com a ajut per poder veure-hi millor, per augmentar les petites coses de la naturalesa i dels moviments humans, serveix per aprofundir en el descobriment més precís i lúcid del nostre món interior.
Ha celebrat els seus 70 anys en condició de poeta, artista, gastrònom, traductor, assagista, articulista… humanista, estrenant l’espectacle “Estimat Comadira”, revisió de l’obra feta, dirigida per Joan Ollé i Xavier Albertí. Ha publicat un recull d’assaigs amb el títol de “Paraules alades”. Ara publica LENT i en pots mesos veurà la llum una antologia d’aquells poemes que li han marcat la vida “Marges de foc”.

En molts sentits la crisi econòmica que estem vivint ens ha situat davant del mirall, conscients de les imperfeccions maquillades durant dècades i que han dissimulat els nostres defectes.
La crisi i l’evolució dels temps, que genera noves demandes i necessitats en la ciutadania del país. Davant d’aquest bany de realitat hi ha qui creu que ha arribat l’hora de fer un pas endavant per administrar millor els nous temps que sorgiran després d’aquest temps de dificultats.
El passat mes de gener, empresaris, sindicats i representants de la societat civil del país, reclamaven a Espanya en un acte a l’Ateneu de Barcelona, un millor tracte fiscal per a Catalunya. Una acció que reproduïa una demanda similar formulada un segle abans en el mateix espai, el concert econòmic a la reina regent Maria Cristina.
Una demanda unitària que posa de manifest un tema recurrent en les relacions entre Catalunya i Espanya. Unes relacions on la burgesia emprenedora ha tingut un paper fonamental com a motor econòmic en la Espanya del darrer segle i mig.
Arguments que centraran part de la conversa que compartim a l’espai MANERES DE VIURE I PENSAR amb l’advocat i economista FRANCESC CABANA, des de 2011 president de l’Ateneu Barcelonès i autor, entre d’altres d’un llibre molt interessant LA BURGESIA EMPRENEDORA, una història apassionant que explica el relat econòmic i social del país.